Este texto me lo sugirió Ignasi López explicándome que lo tiene en su página de AGROPERIFÈRICS y me pareció más que interesante compartirlo aquí. Está en catalán y sin traducción a la vista. Lo siento por los que no entiendan. Yo siempre tengo la visión optimista de que con un poco de calma se entiende todo...
Som paisatge. Els humans no ens hem inventat el paisatge com un refinament ociós de la mirada. Ni, en el cas dels paisatges industrials, com una forma més d’encapsular el temps perdut, com una manera més del museu. Sinó que els humans som paisatge.
Parlo des de l’escriptura, des de les indagacions que la gent que escrivim fem per tal d’explicar-nos i trobar veracitats en els personatges i en les històries que contem. No adopto ara de manera primordial el punt de vista de la professora que treballa sobre l’art, el cine i la fotografia –arts visuals en què el paisatge és determinant—sinó que us proposo la perspectiva de la persona que, quan escriu, en particular narrativa però també quan faig periodisme, necessita de manera bàsica descriure el paisatge, l’ambientalitat, l’espai d’experiència i vida.
És cert que sovint aquesta importància del paisatge en els propis escrits la veus després, que més aviat t’ho diuen els lectors. Per a mi el món físic és un eina de la memòria i de la imaginació que em permet escriure, una forma visual d’escriure. Així m’ha passat amb el paisatge rural i amb el paisatge urbà. Però, en veritat, m’ha costat temps acceptar que tinc una vena de “paisatgista”, m’hi trobava incòmoda, no m’hi reconeixia, jo volia parlar de l’experiència sensible del món i no em proposava de cap de les maneres estetitzar l’experiència de l’espai que ens acull. Intuïa que per als crítics literaris dir-me paisatgista era una manera fina de dir que escrivia de coses quotidianes, a l’abast de la mà, o bé que era una romàntica que tractava la vulgaritat de la vida amb pinzellades estètiques.
Fins que he comprés que l’espai, el paisatge, ens conforma. I que sigui el que sigui que vulgui dir per als altres “paisatgista” per a mi és important.
¿Quin és el sentit del paisatge en la vida humana? El paisatge és una prolongació del cos humà, del nostre cos, i ens constitueix tant com la història. Fet i fet, el paisatge, com el clima, no és deslligable de la història d’un individu i d’una col·lectivitat sinó que la vida humana té una estructura històrico-paisatgística. Quan ho vaig llegir per primer cop, fa set o vuit anys, em vaig quedar parada. Som paisatge! Sabia que som història, que la història ens conforma en gran manera, però no sabia com interpretar la importància de l’espai i les seves formes i colors—fins les seves olors i, sobretot, la llum, la llum és molt important—en la meva manera d’entendre el món i de mirar, pensava que era una cosa derivada del fet de ser jo una criatura del cine, formada en tantes coses pel cine.
Dos pensadors m’han ajudat a entendre-ho: el japonès Tetsuru Watsuji i gal·lès Raymond Williams. Que som paisatge ho diu el filòsof japonès, en un llibre que data de 1935 i que podem llegir en traducció espanyola, Antropología del paisaje. Climas, culturas y religiones(Sígueme, 2006). Entre les idees fonamentals d’aquest llibre que l’autor qualifica d’antropologia filosòfica i on dóna cabuda a la noció d’ambientalitat, aquestes són algunes idees que més trobo adients de considerar:
“Avui [i ho diu el 1935], “s’imposa ressuscitar, juntament amb la subjectivitat del cos, la del paisatge”, és a dir, ser conscients que el paisatge forma part del nostre cos, de la individualitat de cadascú i, doncs, de la col·lectivitat. Per això Watsuji estableix una relació entre el clima, la cultura i la religió.
És clar que hem deixat de banda, en les nostres societats occidentals laiques, la religió, o potser l’hem transformada en d’altres formes de comunió, potser el cinema ja començava a substituir la religió clàssica a Occident en el temps que Watsuji escrivia sobre el paisatge. Però, si bé no acostumem a parlar de religió, encara creiem que la cultura compta. I per això Watsuji la lliga al clima, o sigui, al paisatge. Aquí a Igualada, amb la importància mediterrània de l’aigua, en sabeu alguna cosa…
*
%2B15.23.28.png)
